Una vida molt moguda
De vegades ens perdem en els pensaments i les preocupacions. Cada día anem passant del passat al futur gairebé sense aturar-nos en el present. En un present que ens preocupa, que no ens agrada. Simplement el desconeixem per què no tenim temps de viure’l.
També desconnectem de nosaltres sense pensar que el ritme del nostre dia a dia, les preocupacions, les relacions, …. interfereixen en nosaltres. També interfereixen en el nostre organisme, i ens bloquegen. Sense adonar-nos, tampoc, que amb tanta activitat externa i interna estem interferint en el més profund del nostre organisme: en les nostres cèl·lules.
Necessitem un espai de pausa
Hem d’aprendre a fer, i a posar, pauses en la nostra vida.
Un espai de pausa no és un canvi d’activitat, ni deixar de fer una activitat per pensar, ni tampoc és …. Una pausa és una parada, un stop, un temps per poder connectar amb nosaltres sense interferir en el que està succeïnt. Una pausa és un espai d’observació, un espai de descans. Un espai on el silenci (en el sentit més ampli de la paraula) ens permet escoltar i observar els moviments interns. Els sorolls (tensions, preocupacions) i les simfonies (benestar, sensacions agradables).
Observar les nostres sensacions i respondre amb calma.També és un espai per retrobar la respiració natural. Un espai on l’organisme pot viure sense interferències i pot posar en funcionament els mecanismes per regenerar-se. És un espai que ens apropa i ens permet ser el que som.
Un espai de pausa és un acte d’amor cap a nosaltres mateix@s. És un acte de respecte i de confiança.
La pausa és la confiança que la naturalesa, la nostra naturalesa, pot donar resposta sense necessitat d’estar sempre empenyent. La pausa ens permet veure que la vida viu i es viu.
Canviem el pensament per la pausa
Sovint ocupem la ment per no sentir, per no sentir el que ens passa, o empènyer cap al que ens agradaria sentir. Així i tot les coses succeeixen, ens segueixen passant, potser les ignorem però el cos les registra, el cos les viu. Nosaltres podem no escoltar-nos, callar i dissimular les nostres emocions. Però el nostre cos busca el camí per expressar-les sense paraules, i de vegades explota. Explota en forma d’ansietat, de depressió, de pors, …
La pausa ens permet apropar-nos a nosaltres donant-nos la possibilitat d’estar. Sentir-nos i de reconèixer com estem. Ens brinda la possibilitat de reconèixer-nos, amb tot el bo i tot el dolent que estigui succeïnt. Si ens permetem mantenir-nos allà, amb el que sigui que hi hagi, confiant en nosaltres. I també confiant en que el nostre cos sabrà donar la resposta en cada situació, podrem, després, gaudir de la respiració sense necessitat d’empènyer la respiració.
Sense pausa no hi ha diàleg, no hi ha escolta, no hi ha resposta. Sense pausa el nostre cos no té espai per escoltar ni espai per respondre.
La pausa, l’espai de silenci, és la base de la comunicació, és l’espai que donem perquè el nostre interlocutor parli i respongui, sigui aquest el nostre amic, el nostre pacient, el nostre terapeuta, o siguem nosaltres mateixos.
¡¡¡¡¡¡¡Us convido a una pausa !!!!!!!
Si creus que necessites acompanyament durant el procés pots contactar-me aquí
