Perseguint la Felicitat

Felicitat

Extracte de la Conferència “Perseguint la Felicitat”

Deia en la xerrada del passat dia 20 d’abril que molta gent es passa la vida perseguint la felicitat, com aquell que persegueix la seva ombra, i no arribar mai a atrapar-la.

La felicitat, com diu Paulo Coelho, no és passar-se el dia rient i estar eufòric. La Felicitat es la pau interior, la serenor i la plenitud de viure sabent que s’està en el propi camí escollit.

A mi també m’agrada explicar-la com la capacitat de ser lliurement jo, la capacitat de ser jo mateix@.

Segurament és en aquest ser un/a mateix/a on rau la dificultat de trobar la felicitat.

Busquem la felicitat on llocs equivocats:

Pensem en la felicitat com un destí que hem d’aconseguir. Quan en realitat està en la línia de sortida. La felicitat no és un objectiu misteriós que estigui fora de nosaltres, la podem desplegar cada matí quan obrim els ulls. La felicitat és nostra.

Hem d’anar apartant els murs que no ens deixen apropar-nos-hi, alguns dels quals són creences.

Ens la mirem amb ulleres equivocades. Amb les ulleres de les altres emocions

  • Ens la mirem des de la por i la veiem com una amenaça que ens pot portar a la tristesa.
    Sentim tant dolor de no ser feliços, que la pròpia felicitat la rebem com una agressió. Tenim tanta por de perdre-la, per si algun dia la trobem, i patim tant  per voler-la, que hi ha qui creu que  més val no voler-la.
  • Ens la mirem des del buit de la tristesa, i llavors la busquem amb coses externes a nosaltres pensant que així el buit dolorós s’omplirà. És quan pensem, quan em casi seré feliç, quan tingui fills seré feliç, quan canvi de casa seré feliç,…. I acabem dient : Ho tinc tot i no sóc feliç. Perquè la felicitat no són coses.
  • Altres vegades la felicitat ens provoca ràbia. Sentim enveja de veure els altres feliços i acabem menystenint i odiant la pròpia felicitat.
  • O, sentim culpa i ens la prohibim. Sentim culpa de veure que som, o podem ser, feliços i ens creiem que si els altres no ho són, nosaltres no en tenim cap dret a ser-ne.

En realitat, moltes vegades darrera d’aquest raonament n’hi ha un altre: Jo no tinc dret a ser feliç

Confonem el significat de ser nosaltres mateix@s

Sovint defugim de nosaltres mateix@s per:

  • Buscar-nos a través dels altres.

Hi ha persones que escapant-se de la sensació d’aïllament, i incapaces de sentir-se per elles mateixes, es converteixen en part d’un altra persona.                Necessiten d’algú que les dirigeixi, les protegeixi, les guiï, i es converteixen en el respirar de l’altre. No estan mai soles, no corren riscos,                no prenen decisions,… Són persones dependents, que no tenen integrat el concepte vital de separativitat,

  • Ser qui volen els altres que nosaltres siguem.

Molts de nosaltres, en moltes ocasions, ens troben pensant si el que sentim és el que toca sentir. Si és el que la gent vol escoltar, o si és el                que s’espera que sentim. O què és el que hem de fer i que hem de sentir per a que els altres estiguin contents amb mi, i no els                            decebi,…. Sovint això ens passa d’una manera automàtica,  inconscient, fem o diem en funció dels altres, fins que arriba un moment que ens perdem                  Quan ens perdem sentim un buit molt gra. Caiem en un mal estar, en la tristesa, en una mena de depressió.  Ens sentim infeliços perquè no hi ha la                serenor ni la plenitud de viure sabent que s’està en el propi camí escollit. No ens sabem feliços i busquem omplir aquest buit.

Com intentem omplim el buit que ens deixa el no ser feliç@s?:

  • Perseguim coses: cotxe, casa, marit, fills,..
  • Donant felicitat als altres, sense incloure’s en el pack, perquè en l’acte de donar es pot experimentar la força, sentim l’expressió de la nostra vitalitat. Però donar sense incloure’ns a la llarga encara ens buida més.

La felicitat vol permís per a ser, no vol que ens posem límits interns.

Quan sentim dificultat en trobar la nostra felicitat és que alguna cosa ha passa. És que en algun moment de la nostra vida hem perdut la llibertat de ser nosaltres , o bé hem escollit un camí que no ens omple, un camí on no ens som fidels.

La gent es pregunta què significada donar-se permís per ser feliç. Donar-se permís és una actitud amable cap a nosaltres mateixes/os, on nosaltres hi tenim lloc. És creure que nosaltres també tens dret a ser feliç. Per això cal responsabilitzar-nos i fer-nos càrrec de nosaltres mateixes/os i permetre’ns:

  • Ser qui som, enlloc d’esperar que els altres, o algú, ens digui què hem de fer.
  • Sentir el que sentim, enlloc de sentir el que els altres volen que sentim, o que jo penso que volen que sentim, o que creiem que hem de sentir.
  • Pensar el que pensem, i dir-ho si volem dir-ho o callar-ho si volem callar-ho.
  • Córrer riscos, acceptant les condicions dels riscos.
  • Buscar el que necessitem, enlloc d’esperar que els altres ens ho ofereixin o ens ho donin
  • Tenir il·lusions
  • Deixar que els demés siguin com són.

Participar de la nostra vida no només és possible, sinó que és inevitable

Per què aquesta dificultat de reconèixer-nos a nosaltres mateix@s?

  • Problemes de confiança i autoestima.
  • La nostra història personal. Hem crescut a través de l’ajuda dels nostres pares, hem après a mirar el mon a través dels seus ulls. Els primers missatges que rebem en les primeres etapes de la nostra vida ajuden a configurar la imatge de nosaltres mateixos. Primer missatges corporals i després mirades i paraules, que nosaltres interpretem a la nostra manera.

Des de ven petits diuen que ens configurem el nostre guió de vida, en resposta a la seva percepció del què passa al voltant, de missatges que li arriben                  del  pare i de la mare. Verbals i no verbals.

Anem entenent la vida, a mirar-nos i a avaluar-nos repetint com vam ser mirats i avaluats.

Hem rebut i ens han educat amb missatges explícits o implícits que hem rebut: esforçat, sigues perfecte, no ploris, no riguis, no sentis, sigues                     important, no vals res,….

Tot són elements que en un moment donat poden dificultar-nos el prendre el timó de la nostra vida., però no podem oblidar que som els protagonistes de la nostra pel·lícula, i no personatges secundaris.

Escull la teva actitud!!

Demanem ajuda, si en cal.

Sovint ens costa donar-nos permís per mirar què ens està passant, i reconèixer que a vegades necessitem ajuda.

A vegades ens trobem entre dues forces, la de si que vull viure i estar millor, i una altra que ens boicoteja sota qualsevol excusa –ara no és el moment, no n’hi ha per tant, en el fons estic bé.

En realitat els boicots són fantasmes interns que ens fan por i no ens deixen viure, no ens deixen decidir, no ens deixen que ens tinguem en compte, no ens deixen moure del lloc incòmode on estem. Els boicots són les nostres pors, són la nostra falta d’estima cap a nosaltres mateixes. Són fantasmes que els donem el poder que decideixin per nosaltres. Ens parapetem amb ells, i així no fem front a la realitat.

Normalment el boicot sempre va acompanyat de grans justificacions: “ara no tinc temps”, “ara no tinc diners”, “em fa mandra”, “no és important, sóc exagerada”, “ningú em pot ajudar”…

En realitat mai és el moment de res, o qualsevol moment pot ser el moment. Qualsevol moment pot ser moment per fer allò que necessitem, allò que volem.

Decideix quan vols ser feliç

És veritat, mai ens sobren els diners ni el temps, però tenim temps i diners pel que volem. Ens mereixem el mateix que es mereix tothom: ser felices i feliços. Voler estar bé és important, forma part de la responsabilitat de la vida, i, ara per ara, només tenim aquesta vida, no podem eludir-la.

Començar una teràpia és emprendre un viatge amb paisatges que ens agraden més i paisatges que ens agraden menys, però sempre aprenem.

Sempre que et diguis: ara no és el moment, pensa, amb la màxima sinceritat, perquè dius que no és el moment, investiga què és el que et fa por d’emprendre aquest viatge. No et deixis vèncer per la por, sigues valenta/valent. Decideix des de la llibertat interna. Allà on hi hagi una por, allà hem d’anar ha descobrir què passa.

Per què ens fan por els canvis? Per què ens fa por buscar estar bé, si on sóc no ho estic? Pot passar que millori, però difícilment el final del procés serà pitjor que el present!!!

Ets ineludible!!!!

Elisenda Vila

 

Si creus que pots necessitar ajuda en aquest procés pots cotactar amb mi aquí

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Social media & sharing icons powered by UltimatelySocial