Por al silenci és la por a retrobar-nos amb nosaltres. A retrobar-nos amb les nostres dificultats, amb les nostres angoixes, amb les nostres il·lusions,… inclús a retrobar-nos amb les nostres alegries.
Parlo de silenci com a moment de no paraules i de no acció.
En el silenci descobrim que hi ha brogit i que hi passen coses. Nosaltres parem i les coses es mouen, les emocions apareixen, els demés i l’entorn ens parlen,…
És quan hi ha silenci que puc escoltar. Puc escoltar a l’altre i em puc escoltar a mi i al mon. Puc escoltar el què sento, el que em passa, i des d’aqueta escolta veure què és el que està demanant de mi aquest moment, aquesta situació, això que estic vivint o això que estic sentint. I des d’aquesta escolta reemprendre l’acció.
I què és el que fa por del silenci?
Haver d’atendre i d’atendre’ns.
- Atendre’ns és arriscat perquè ens obliga a prendre responsabilitat de les nostres necessitats i de la nostra vida. Necessitats que sovint estan silenciades per atendre les dels altres, o silenciades perquè s’allunyen de les nostres voluntats. Moltes vegades el que necessitem no coincideix amb el que ens agradaria, o amb allò que volem.
- Atendre és arriscat perquè la realitat pot demanar de nosaltres alguna cosa diferent de la que volem oferir.
El silenci ens porta a la realitat i ens enfronta amb els nostres fantasmes, amb allò que hem de resoldre, amb allò que hem de canviar, amb allò que hem de deixar, amb allò que hem de començar, amb allò que no volem veure o escoltar.
Escoltar ens fa respondre en conseqüència.
Sovint utilitzem l’acció com a fugida endavant, la utilitzem per no sentir, per no veure que fem, per creure’ns que estem vius.
Posem el pilot automàtic i fem, o anem, sense saber què fem, o a on anem.
El silenci és vida, és respecte, és comunicació. No hi ha comunicació si no hi ha escolta.
No posposeu el silenci. Disfruteu-lo!!!!
Elisenda Vila
Psicoterapeuta
